My life

Català |Castellano |English |Français |Deutsch |Italiano

Llicenciat en Ciències de la Informació per la UAB (1986) quan la carrera encara durava cinc interminables anys, però llevat Josep Maria Casasús (Redacció periodística), Mario Herreros (Publicitat) -recentment traspassat-, o Emili Prado (Ràdio) he oblidat els noms de gairebé tota la resta de professors. El periodisme, com les putes, s'aprèn al carrer.

Després em vaig apuntar al doctorat de la Pompeu -fins i tot vaig arribar al certificat de suficiència investigadora-, però m'avorria sobiranament: tenia una professora de periodisme d'investigació que dubto que hagués trepitjat mai el Registre Mercantil -quan aquestes coses no es podien demanar per internet- i altres que amb prou feines havien posat les peus en una redacció. De totes les carreres universitàries, la de periodisme -batejada a la meva època com Ciències de la Informació- és una en les que hi ha més divorci entre la teoria i el món real.

Vaig ampliar estudis de periodisme a Estrasbrug (1987) amb una beca de al Fundació Comte de Barcelona -de la qual estic segur Javier de Godó se n'haurà penedit tota la vida- on vaig aprofitar per aprendre belga. I una altra de la Fundació Ortega y Gasset per ampliar estudis de relacions internacionlas a Oxford. Malauradament aquí -una putada-, vaig practicar més el colombià que l'anglès.

Vaig treballar un munt d'anys a La Vanguardia -on no vaig passar de ser un redactor ras i curt- i després a El Mundo, on vaig ensopegar amb un paio anomenat Albert Montagut. Li estic eternament agraït des de llavors: sense ell no m'hagués decidit mai a fundar e-notícies.

A més de ser un dels fundadors d'aquest diari electrònic -uns 300.000 lectors al mes, segons OJD-, de les coses importants que he fet a la vida és córrer un parell de maratons, quatre matagalls, una travessa del llac de Banyoles, llegir al biografia de Churchill a càrrec del Roy Jenkins en anglès i Les Bienveillantes, de Jonathan Littell, en francès.

També vaig ser professor de periodisme d'investigació a la Universitat Internacional de Catalunya, però com que no era de l'Opus -no vaig passar de la primera comunió i em vaig casar pel civil- em van acabar fent fora. En aquest cas ho haig d'agrair a un professor anomenat Albert Arbós (no confondre amb el president de la consulta InterMèdia, que no m'ha fet res).

I, abans, a de gèneres periodístics a l'escola Eserp, però pagaven una misèria. L'amo de l'Acadèmia -perquè allò era més una acadèmia, que no pas un centre universitari- anava atorgant doctorats honoris causa a tort i a dret per poder després penjar la foto al vestíbul i impressionar els futurs alumnes.

D'altra banda, havia estat membre del Col·legi de Periodistes, però de les decisions més assenyades que he pres a la vida -a més de casar-me i tenir fills- va ser esborrar-me.

Les meves obres completes es redueixen a un sol llibre ("Contra la Barcelona progre") que devia ser bo encara que l'hagués escrit un servidor perquè no va sortir ni a TV3 ni a Catalunya Ràdio ni a la Contra de La Vanguardia ni a Rac1. Això sí, se'n van fer ressò Pilar Rahola, Josep Maria Espinàs, Manuel Cuyàs o fins i tot Libertad Digital. A més, Manuel Trallero em va fer un pròleg collonut que he inclòs en aquesta plana web.

He estat el primer tertulià en sortir, en directe, amb una estelada per Intereconomía, però a Catalunya no em volen ni a TV3 ni a Catalunya Ràdio. Però, en canvi, he tingut la sort de col·laborar amb mestres de la ràdio com Toni Clapés o Albert Om. Col·laboro, de tant en tant, amb altres mitjans com Barcelona TV, Canal Català o TV de Badalona.

I aviso: jo no sóc Jordi Pujol, que és un senyor. Si mai escric unes memòries passaré comptes. Com diu la cançó de Quico Pi de la Serra: "Si els fills de puta volessin no veuríem mai el sol". N'he conegut uns quants.